Un joc terrorífic
Quan era petit, no existien els telèfons mòbils ni els ordinadors. És més, en alguns barris la majoria de les cases no tenien telèfons. Era molt comú que els veïns deixessin els seus aparells i fins i tot que rebessin les trucades a casa dels seus veïns propers.
Aquests telèfons eren grans, de color negre. Tenien un disc giratori al davant on estaven tots els nombres del zero al nou. Per fer una trucada calia col·locar el dit en el nombre corresponent i fer girar el disc fins al topar, nombre per nombre.
Les trucades equivocades eren freqüents. Tampoc quedaven registrades les trucades i el contestador automàtic no s'havia inventat. Eren uns altres temps…
Això va passar en aquests temps.
La Núria i l’Alba eren amigues, quasi com germanes, i els agradava molt jugar juntes. Es disfressaven, un dia es convertien en cuineres, un altre en mestres i un altre en infermeres. La veritat és que les dues noies s'entretenien sense molestar i sense barallar-se durant hores.
Per aquesta raó, un dia els seus pares van decidir anar plegats al teatre i deixar a les dues nenes jugant a casa dels Feliu, pares de la Núria.
A casa dels Feliu, les nenes se sentien segures: coneixien tots els veïns, sabien comportar-se i mai van tenir problemes, així que estaven ansioses per viure una nova experiència quedant-se soles per dues o tres hores.
Les noies estaven contentes i en certa manera es van sentir grans.
Van deixar les nines i van començar amb el tema maquillatge utilitzant les pintures i les ombres d’ulls que van trobar. Després es van llimar les ungles i es van aplicar diferents tons d'esmalt.
Mentre estaven tan dedicades jugant a la manicura, l’Alba va veure la Guia Telefònica i va començar a llambregar-la buscant cognoms que li causessin gràcia. Així van descobrir cognoms com a Gall, Gros, Esparver, Castillo, Rojo, etc. I no paraven de riure imaginant acudits graciosos.
La Núria era la que més gaudia. De sobte va dir:
- Truquem a veure què responen?
I es van col·locar totes dues al telèfon amb un somriure còmplice...
Van començar a apuntar els noms i els nombres dels destinataris de les seves bromes, i finalment l’Alba va fer-se enrere:
- La meva mare em castigarà!
La Núria, sense donar-li temps ni per respirar:
- La Mamà no s’ assabentarà tret que algú li digui - i va agregar - Espero que tanquis aquesta enorme bocassa... promet amb la mà al cor que no li explicaràs- va dir solemne.
- Ai, -va dir l’Alba – deixa’m tranquil·la que no diré res.
No! Va -dir la Núria- ho has de prometre!
Està bé. Ho prometo – va contestar l’Alba en un murmuri.
Una vegada aconseguit el solemne jurament de l’Alba, es van disposar a fer les trucades corresponents: al Senyor Gall li van preguntar per les seves gallines, al Senyor Gros li van oferir una dieta, al Senyor Esparver li van oferir una gàbia, al Senyor Castillo li van oferir mudar-se a un ranxo, a la Senyora Rojo li van preguntar què pensava fer aquest any que estava de moda el blau i així van continuar sense parar de riure, anotant els seus destinataris i els diferents insults que rebien de les seves víctimes innocents.
El joc va ser molt divertit, i fins i tot l’Alba, que en un principi no ho veia gaire clar, participava amb entusiasme suggerint noves bromes.
Aquest passatemps del telèfon havia resultat un èxit. Era la primera vegada que rebien insults de semblant magnitud i els feien mal les mandíbules de tant riure.
Mentre apuntaven una nova llista de víctimes i proposaven els missatges va sonar el telèfon.
Núria, la gran, va respondre pensant que eren els seus pares per controlar-les:
- Hola! Hola!- va dir calmada. De l'altre costat se sentia música clàssica.
- –Hola! Hola! Va tornar a repetir…
Però de l'altre costat només s'escoltaven els acords d'un violí llunyà.
Va tallar i van seguir preparant el seu joc.
Quan es disposaven a començar el seu “joc telefònic”, en aixecar el telèfon no van escoltar el característic to sinó una respiració forta i sonora l'auricular.
- Hola!- Va repetir la Núria i fent-li senyals a la seva amiga perquè guardés silenci.
Li va passar el telèfon a l’Alba perquè escoltés també l’estrany so. Però aquest es va tornar en una riallada fragorosa i desconeguda. Era la veu d'un home:
- Hola! - Va cridar la Núria.
De l'altre costat un llarg silenci i després una veu greu i espessa li va dir murmurant:
- Sé que esteu soles!
La Núria va penjar el telèfon tremolant de por i va comunicar el missatge a la seva amiga.
- Ens està mirant! - va balbotejar l’Alba.
L’alba va començar a plorar i la Núria la va abraçar per calmar-la, tot i que ella també estava molt espantada.
- Apagarem el llum! – va dir l’Alba .
I amb la velocitat d’un tro van apagar tots els llums de la casa fins quedar-se a les fosques. Després, van treure el cap per la finestra per escodrinyar els departaments veïns , intentant no plorar per tal de no fer soroll.
De sobte van escoltar el so de l'ascensor que arrencava. Van córrer a posar l'oïda contra la porta i van posar el baldó, contenint la respiració...
- La butaca! - va murmurar la Núria.
Entre ambdues van empènyer la pesada butaca contra la porta, però enmig de la foscor, els nervis i el plor que ja no podien amagar, van tirar per terra tot un seguit de gerros, lamparetes, quadres i altres objectes del menjador. Les fustes de la porta van cruixir amb el cop de la butaca, i de fons s’anava sentint el so de l’aigua continguda en un gerro de flors que va caure sobre la catifa...Però van aconseguir córrer la butaca i se sentien fora de perill.
Les dues amigues es van asseure immòbils sobre la butaca en mig del silenci i de la foscor. La Canyella, la gata miolava, i com si sabés el que estava passant es va arraulir en els braços de la Núria, la seva propietària.
Van desitjar que els seus pares arribessin a rescatar-les i mai els minuts els van semblar tan llargs.
El telèfon negre era l'únic objecte que romania en el lloc de sempre i cap s'animava a tocar-lo. Però de cop, va tornar a sonar, enmig de la foscor, i l’Alba i la Núria van arrossegar-se per terra fins a la tauleta, el van agafar i van posar les dues orelles a l’auricular... Llavors, un fort soroll les va deixar mig estabornides a terra.
Poc a poc van anar recuperant l’alè, i la Núria va obrir els ulls la primera. Confosa, es va acostar poc a poc a la seva amiga Alba, i mirant al seu voltant sense entendre res.
L’Alba també va obrir els ulls, i mirant al seu voltant, van adonar-se amb horror que estaven dins una gàbia feta amb canyes, enmig d’un pilot de fustes, i rodejades d’un munt de persones amb torxes i cridant.
- A la foguera! Que cremin a les bruixes! – cridaven uns homes que estaven més a prop.
La Núria es va adonar de seguida que això li resultava familiar, i mirant una mica més enllà, va veure com s’acostava un senyor gros, barbut, amb una torxa encesa a les mans i amb cara de males intencions...
- Ai, Núria – digué l’Alba – Sembla que ens rostiran com un conill!
- No et preocupis Alba, no sé què ha passat, ni on som. Però hem de sortir d’aquí com sigui.
Les fustes que hi havia sota la gàbia van començar a cremar, i la gent cada vegada cridava més.
La Núria, li va semblar que coneixia a algunes persones de la multitud..., sí, eren els seus pares que cridaven, amb una forca i una destral amenaçadores contra elles. Ella els va cridar, va demanar socors, però aviat va comprendre que no la sentien amb el soroll, ni la reconeixerien amb el fum, havien de fugir d’allà si no volien acabar cremades. Morta de por, l’Alba es va arraulir a terra resignant-se a morir cremada, mentre l’olor de socarrim ja embrutava un aire que no es podia respirar... Però:
- Ei!, què és això? – va dir l’Alba, agafant una clau antiga rovellada que va trobar a terra.
- Ostres Alba, em sembla que has trobat la clau d’aquesta presó! Deixa’m provar a veure si obre el pany.
- Sí, sí, s’ha obert, però si sortim d’aquí ens trinxaran aquests babaus que criden!
- No et preocupis Alba, que amb el fum podrem sortir d’aquí en un tres i no res.
I totes dues van començar a córrer pel bosc cames ajudeu-me, fins que van arribar a un petit riu i es van amagar sota uns troncs. Totes dues, esgotades per la fugida, es van quedar adormides, preguntant-se quin sentit tenia tot això que els estava passant.
Els primers rajos de llum van despertar l’Alba, que es va amagar sota un tros de roba. Poc a poc, va anar traient el cap, i va comprovar que estava al menjador de casa la Núria, amb la Núria al costat, totes dues dormint al sofà com si res. Sense esperar ni un segon, va despertar la Núria a crits:
- Núria, Núria, he tingut un somni espantós!
- Hola Alba...Però, què fem aquí?, on estem?...vull dir, on estàvem ahir que ens volien cremar?.
- Però..., tu també has somiat el mateix que jo, que ens cremaven i...
- Ostres, com pot ser això?. Bé, de fet és igual. He passat una por terrible!
De cop, començà a obrir-se la porta del menjador, i totes dues van estirar-se a terra per amagar-se sota la taula.
- Però què feu? – va dir la mare de la Núria
- Ah!...Hola mama, és que..., bé, ens hem espantat.
- No passa res, heu dormit bé? Jo he dormit fatal. Ahir vam veure una obra de teatre d’unes bruixes que cremaven una illa deserta i...bé, no us vull espantar. Voleu venir a esmorzar?
La Núria i l’Alba es miraven i no entenien res. És possible que somiessin amb l’obra de teatre que van veure els pares? De cop, l’Alba es va quedar quieta, blanca, tremolant...
- Què et passa Alba? Estàs Bé?
- Va treure la mà de la butxaca, i va mostrar a la Núria el que acabava de trobar... una antiga clau rovellada.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'acabat.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte s'ha fos.
