dimecres, 23 de maig de 2012

10.000 visites al nostre blog

Els alumnes de 3r de primària de l'Escola Sadako avui estem molt contents perquè el nostre blog ja té 10.000 visites.

 Felicitats blog!

Castellers i Correfocs

dilluns, 21 de maig de 2012

Visita al Poble Espanyol de Barcelona

Avui els alumnes de 3r de primària de l'Escola Sadako hem visitat el Poble Espanyol.
Després d'un treball molt interessant amb el projecte de la xocolata, vam fer una visita a la fàbrica de Nutrexpa, on vam poder gaudir en directe del procés de fabricació industrial.

Finalment, avui hem vist com es fabriquen artesanalment alguns utensilis i objectes de decoració de vidre. A més, hem pogut fer per uns instants "d'artesans", i ens hem fabricat el nostre propi platet decorat amb vidres de diferents colors.

dijous, 10 de maig de 2012

Conferència de l'Alexis Ferran: "La xocolata"

El dijous 10 de maig ha estat una jornada molt intensa de tancament del nostre projecte "Per què té color la xocolata". Al matí hem visitat la planta industrial Nutrexpa, on hem vist com funciona el procés industrial de fabricació que transforma el fruit del cacao en productes derivats pel consum. També ens hem atipat en un esmorzar amb pastissets, llet amb colacao, galetes, etc.

A la tarda, hem gaudit del privilegi de poder escoltar una conferència entorn al conreu, producció i comercialització de la xocolata de mans d'un expert en el tema, el sr. Alexis Ferran . També hem fet un tast dediferents tipus de xocolata "amb els cinc sentits".

dimecres, 2 de maig de 2012

Projecte de curs: "Per què té color la xocolata"

Aquest curs els alumnes de 3r de primària de l'Escola Sadako ens hem proposat organitzar-nos per investigar un tema tots plegats.  Hem hagut de prendre moltes decisions i les anirem endreçant en aquesta web amb les votacions fetes a la pissarra digital, les fotografies, els vídeos, les presentacions que han fet els diferents grups, etc.
Aquí podem veure alguns grans moments del nostre projecte:

Llegim... "Estudiem els plàtans"

Em dic Llorenç i sóc un alumne de tercer curs d’una escola de Sant Feliu de Codines, un petit poble situat al costat de Barcelona, molt a prop de les muntanyes.   Aquest curs que ja s’acaba ha estat molt especial per mi. He hagut de treballar molt però també m’ho he passat molt bé.  Tinc una mestra que es diu Gina, i ja el primer dia ens va dir que hauríem de fer un projecte d’investigació molt interessant però molt difícil. També ens va dir que si no ens hi esforçàvem tots, no podríem acabar-ho. Recordo que em vaig posar molt nerviós. Jo no sabia molt de mates, tampoc podia llegir molt bé perquè se m’ajuntaven les lletres, i vaig pensar que potser no podria ajudar en aquesta tasca tan difícil. Ah!..., i a sobre, el tema que van escollir per investigar era d’allò més estrany:
“...On té la llavor el plàtan?...”
Quan tenia cinc anys, els meus pares em van portar a un metge perquè deien que no els escoltava... Bé, la veritat és que no m’interessava gaire el que deien i potser per això s’enfadaven.  El cas és que aquells doctors li van dir als meus pares que jo era un nen molt especial, i que havien  estat molt de sort de tenir-me. (Això ja ho sabia jo, només m’ho havien de preguntar).  Tot i així, els meus pares no van parar d’atabalar-me , sempre fent preguntes absurdes: quina lletra és aquesta, de quin color és això, repeteix aquestes paraules, fem aquest puzle..., que pesats!  Per què em preguntaven coses que ells ja sabien? 
Jo només volia  observar les coses que són importants: el color dels cabells de la mare, com es mouen les fulles quan fa vent,  ordenar les coses perquè no es perdi res, repetir sorolls per escoltar com sona diferent cada vegada que ho fas..., trencar paperets en trossos molt petits, cantar la cançó que més m’agrada en veu alta...,es a dir, les coses més importants. Ah!, i dibuixar, dibuixar les coses que m’agraden perquè no se m’oblidin. Sabeu?, tinc una carpeta amb cent dibuixos tots iguals. És el meu tresor.
El primer dia que vam començar el projecte del plàtan va ser una mica estrany. Els meus companys van començar a fer-se tot de preguntes de plàtans, de plataners, de gent que menja plàtans, que si la pell és groga, que si els micos en mengen, etc. Jo estava amb els meus dibuixos a la meva taula sense parar gaire atenció, però es veia que tots estaven molt contents de parlar de plàtans... pobrets, realment, de vegades les coses que fem a l’escola són ben ridícules.  En aquell moment, la mestra es va acostar i em va agafar el dibuix que estava fent de la meva família. Es va fer un gran silenci, i vaig aixecar el cap. Era molt alta, i quan la mirava des de la taula em feia mal el clatell. Per això  em posava dret per mirar-la, però ella sempre deia el mateix:
-          Llorenç, cul a la cadira,  si no et quedaràs dret!
Dons bé, que me la tregui si vol!, però jo no penso agafar mal de clatell perquè ella sigui tan alta..., home!
El cas és que es va mirar el meu dibuix, en silenci. Jo vaig preguntar:
-          Què passa?
-          Doncs res..., estic mirant aquest dibuix tan bonic.
-          Ah!
-          Per què sempre dibuixes la teva família.
-          M’agrada.
-          No t’interessa el que estem fent.
-          No m’agraden els plàtans.
-          Però no vols ajudar.
-          Jo no ser fer res..., i menys de plàtans.
Però la mestra seguia mirant el dibuix...., potser no veia bé?  Pobreta!  Finalment em va dir:
-          Escolta Llorenç. Els teus companys i jo tenim un problema molt greu, i crec que sense tu no podrem resoldre la gran pregunta d’aquest projecte. Voldries ajudar-nos?
-          Qui ... jo?  No!
-          No?
-          No...No,no.  No!
-          Però per què?
-          Jo no sé res de plàtans, ja li he dit, no sigui pesada!
Un company de la classe, potser el més pesat de tots, el Cristian, es va acostar i em va agafar també el dibuix per mirar-se’l.  També li donava voltes al paper i se’l mirava del dret i del revés...
-          Què mires?
-          És preciós Llorenç, ets un gran artista.
-          No te’n burlis que et clavo una plantofada eh!
En aquells moments me l’hagués menjat. Per què havia de burlar-se? Ell ho feia tot molt bé. Jo mai sabia les coses... Però de sobte, va passar una cosa estranya.  Es van aixecar tres nens més de la classe i venien cap a mi. Pensava que venien a pegar-me i em vaig aixecar... A més, la mestra reia i no els deia res. La vaig mirar i li vaig dir:
-          Serà bruixa!, deixaràs que em peguin?
-          No Llorenç no, no et volen pegar. Escolta’ls.
El més lleig de tots, el ganàpia del Robert, també va agafar el dibuix... vaig pensar “un  altre!” , no si...
-          Escolta Llorenç. No ens en burlem. Dibuixes molt i molt bé, i et  necessitem per fer el nostre projecte.
Aquelles paraules em van agradar..., no sé si les havia sentides mai, “...et necessitem...”. Vaig seure a escoltar, tot pensant que si es passaven el més mínim plantofada cap aquí i plantofada cap allà. Llavors va venir també la Rita a dir la seva, una noia més aviat tímida que era molt llesta (bé, això deia ella, perquè de fet ni se sabia els noms dels personatges de Bola de drac Z..., imperdonable!). Com no, també es va mirar el dibuix...
-          Mira Llorenç, estem buscant informació per resoldre totes aquelles preguntes del primer dia, te’n recordes?
-          Sí..., si no les haguéssiu fet no hauria de buscar respostes. Sou uns rucs.
-          Potser sí, Llorenç, tens raó. Però una vegada ens hem fet aquestes preguntes, tenim curiositat per saber que passa amb tot allò dels plàtans. Sobretot amb la llavor del plàtan.
-          I que puc fer jo? Jo no sé res.
-          Ningú no ho sabem, nosaltres tampoc.
-          I doncs?
-          Però hem pensat en investigar-ho molt per buscar respostes i explicar-les a tota l’escola perquè no es facin les mateixes preguntes.
-          Les del plàtan?
-          Sí, les del plàtan.
Llavors va tornar a parlar la mestra, la Gina..., ja era hora. Aquells beneïts només feien rodolar el meu dibuix i no acabaven d’explicar-me el que em volien dir, ja m’estava posant nerviós. Em va agafar el dibuix, un altre cop, però li vaig treure de les mans.
-          Ja està bé amb el dibuix..., doneu-me’l, és meu!
-          Espera Llorenç - va dir la mestra - . Sense tu no ho podem fer. Per poder explicar la nostra investigació als petits de l’escola haurem d’ensenyar dibuixos de totes les coses que hem trobat als llibres, a l’ordinador, als començos, a casa nostra...
-          Voleu que dibuixi plàtans?
-          Només tu pots fer-ho tan bé que s’entengui el que volem explicar. Ja et dic, si tu no ens ajudes, no ho podrem fer..., pensa-t’ho.
Vaig agafar el meu dibuix i vaig seguir pintant els pantalons del pare. Per pensar allò que m’havien dit, necessitava pintar..., ah!, i cantar.   Aquelles paraules se’m repetien al cap: “...sense tu no ho podem fer...”. M’agradaven. Potser no estava tan malament pintar plàtans..., és a dir, no ens els podrem menjar però... Potser sí que els pintaré.
Dit i fet, em vaig passar molts dies amb els meus companys buscant plàtans a tot arreu. Al principi era una mica ridícul, però això d’estar amb ells, de fer alguna cosa diferent, em va agradar molt. Sí, m’agradava.   Vaig pintar molts plàtans i alguns dibuixos més complicats dels llibres. Els meus companys deien que estaven aprenent molt de les coses que hi havia dins dels plàtans... Bé, no els vaig voler dir res perquè semblaven contents, no els volia fer enfadar, però tothom sap que dins del plàtan només hi ha doncs..., això, plàtan!
Ara s’acaba el curs. Hem fet molta feina i està exposada per tota l’escola com si fos un trofeu. Dibuixos, esquemes, murals, etc, tot de plàtans dibuixats i explicacions per tot arreu. I és curiós, potser la mestra volia que jo aprengués alguna cosa d’aquesta fruita  però, realment, el que va passar va ser que la vaig avorrir, mai més en menjaré! 
Però hi ha una cosa que sí ha canviat, tot i que penso que ella, la mestra,  no se n’ha adonat. Ara fem més coses junts els meus companys i jo. Ja no necessito dibuixar la família tant sovint per tenir-la davant, ni cantar tan fort per sentir-me la veu. M’agrada estar amb els companys, els dibuixo també amb ells i escolto les coses que diuen. Llàstima que la Gina no se n’hagi adonat de tot això. Sabeu què, em sembla que li escriuré una carta  que digui:
 
-          Gina, en el futur, si vols que els teus alumnes aprenguin a fer coses junts, estudieu els plàtans.
Llorenç
 
JBM
 ...........................
Lectura feta a classe el dia 23 d’abril de 2012 (Diada de Sant Jordi) .

Mirem com són els altres



 
Aquest vídeo ens ha servit per reflexionar entorn a les diferències entre tots nosaltres. La conclusió a què hem arribat és:

" Tots som diferents, la qual cosa és una gran oportunitat per aprendre. Cal que intentem comprendre com són els altres perquè si els intentem canviar per fer-los com nosaltres, ens perdrem aquesta gran oportunitat "