diumenge, 18 de desembre de 2011

Els animals vertebrats: Investiguem i comuniquem

Els alumnes de 3r de Primària de l'Escola Sadako hem fet una publicació web del nostre treball d'investigació dels animals vertebrats. Partint de la diferència entre éssers vius i no vius, hem anat concretant la recerca a diferents nivells d'aproximació: essers vius i no vius, criteris de classificació dels éssers vius, i treball col.laboratiu de recerca d'un dels grups d'animals que s'esdevé de la classificació en funció de "com és el seu cos": els animals vertebrats.
El treball d'investigació i de comunicació dels diferents grups (corresponent a cadascun dels cinc grups d'animals vertebrats), ha culminat amb la gravació en vídeo de les conferències dels nens i la publicació web dels resultats:


dissabte, 17 de desembre de 2011

Estudi de la flor amb els alumnes de 2n d'ESO

Aquesta setmana, els alumnes de 3r de Primària hem gaudit d'una experiència molt interessant al laboratori: hem estudiat la flor. Per ajudar-nos, ens han acompanyat els alumnes de 2n d'ESO.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Pensem...(7)

El cub de rubick és una joguina que ens fa pensar. Cal estar molt atent i aprendre a preveure les conseqüències dels moviments que fem. Cal imaginar què passarà quan girem una cara, o dos...
També cal aprendre seqüències de moviments i dur-les a terme...

Però, us heu plantejat mai de fer-ho sense tenir el cub a les mans?
Us animo a que intenteu fer una cara d'aquest cub:

Juguem a multiplicar...

(Fes clic a la imatge)

LES CÈ.LULES MARE

Aquesta setmana hem tingut curiositat per saber què eren les Cèl.lules mare. Alguns intrèpids investigadors, han aportat material interessant:



diumenge, 4 de desembre de 2011

Llegim...







El Tesoro de Rackham el Rojo

Pensem...(6): La família trapi

La Marta Salvatierra és una àvia de 82 anys que ens vol explicar una petita història:

El meu marit es diu Andreu Trapi, i un dia vam decidir posar-nos a discutir com repartiríem la nostra herència.
  • El nostre cotxe li deixarem a la dona del nostre fill Pep. Es diu Núria, i només tenen un fill.
  • A la meva neta Mariona li deixaré les terres de conreu, perquè les reparteixi amb els seus dos germans.
  • A la meva filla Sofia li deixaré les meves col.leccions de segells i de monedes, perquè les reparteixi entre les seves dues filles, l'Aina i la Lurdes, les meves netes preferides.
  • El meu fill Carles i la seva dona Anna tenen tres fills, per tant, els hi deixo alguns diners de la guardiola.
  • Al meu gendre Ernest no li deixarem els cavalls.
  • Els meu net Pau és fill únic, i li deixo la bicicleta de l'avi.
  • Finalment, als nostres nets Jordi i Lucas no els deixo res, perquè ja tenen prou amb les terres que els repartirà la seva germana.

PREGUNTA:

Sabries dibuixar l'arbre genealògic de la família Trapi?

Pistes: pots fer servir la pàgina web de mapes conceptuals que hi ha a aquest bloc (aquí)

Si vols saber què és un arbre genealògic fes clic aquí.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Fem un mapa conceptual

Aquests dies a classe hem descobert la manera d'ordenar els éssers vius fent mapes conceptuals. També podem fer-ho amb eines digitals com Bubbl.us , que és molt fàcil de fer servir.

Mireu això:



Us atreviu a fer un mapa conceptual dels Animals vertebrats com el que hem fet a classe?

Si voleu, quan ja el tingueu fet el podeu EXPORTAR com una imatge i GUARDAR COM un arxiu al vostre ordinador. També el podeu imprimir...
Per fer servir aquesta eina online per fer mapes conceptuals, com sempre, feu clic...

dissabte, 26 de novembre de 2011

Llegim...


Llegir no és només passar fulls d'un llibre. Llegir és meravellar-nos amb la història, somiar desperts, navegar per la vida dels personatges...
Però sobretot, el moment de llegir ha de ser un moment màgic: no importa que es tracti d'un còmic, d'un llibre de vampirs o d'una història d'extraterrestres.
Per aquest motiu obrirem aquesta nova secció del blog, "llegim", a la qual trobarem lectures variades per anar passant "pàgines digitals".
El primer regal, un parell de còmics :


diumenge, 20 de novembre de 2011

PENSEM...(5)


El lladre de formatges
Geronimo Stilton és un ratolí més aviat distret, amb el cap als núvols. Avui ha deixat la direcció del seu diari per resoldre el cas del "MISTERIÓS LLADRE DELS FORMATGES":

Un ratolí anava al mercat a vendre 100 formatges. Per fer el transport, havia carregat els seus 5 camells més o menys depenent si eren més joves i forts o més vells i escanyolits.

A mig camí, un lladre de formatges li va robar el primer camell, el més jove, i el venedor no tenia clar quants formates duia aquest animal. Davant aquest dubte, Gerònimo Stilton li preguntà:
  • Quants formatges duia el primer camell, el més jove?

A la qual cosa va contestar el venedor:

  • Doncs no ho se. Mira, jo vaig carregar els camells d'aquesta manera:
  1. El primer camell duia uns quants formatges.
  2. El segon camell duia els mateixos que el primer
  3. El tercer camell duia la meitat que els seus companys (el 1r i el 2n), perquè era més vellet.
  4. El quart camell, més vellet encara, duia la meitat que el 3r camell.
  5. El cinquè, com que jo anava a sobre, només en duia 1 .





Aquest enigma ens farà pensar molt, per tant, el podem respondre al llarg de les dues properes setmanes, fins al divendres 3 de desembre.

divendres, 18 de novembre de 2011

Welcome to planet Earth!

Tots som diferents..., així és més divertit!
Un vídeo per pensar en com ho podem fer perquè els altres no se sentin sols.




dimarts, 15 de novembre de 2011

Taller de lectura en lengua castellana

Este espacio nos ayudará a mejorar nuestro vocabulario en lengua castellana. Podemos escuchar los cuentos de los diferentes personajes, o bien crear nuestros propios cuentos. Haz clic aquí.



dissabte, 12 de novembre de 2011

Practiquem amb el ratolí

Explora el teclat de l'ordinador


Fes d'explorador avançant per les lletres del teclat. El temps compta, i si t'equivoques cauran llampecs del cel.


La aventura de la cueva

Una vez dicen que dijeron que había…

Una vez dicen que dijeron que había, dos hermanas que se llamaban Nuria y Alba. A las dos les gustaba mucho vivir grandes aventuras y, de vez en cuando, se escapaban de casa para hacer de exploradoras en el bosque.

Un día, durante una excursión que la escuela organizó por los aledaños de su aldea, divisaron en el bosque una cueva misteriosa. Se acercaron para ver que había, pero los profesores les riñeron y tuvieron que volver.

Por la noche, cuando se fueron a dormir, Núria le dijo a Alba que le gustaría escaparse un día para ver lo que había en la cueva.

A la mañana siguiente se despertaron un poco más temprano y decidieron ir a la puerta de la escuela . En la puerta había otros niños, y Alba y Núria les explicaron la cueva misteriosa que habían visto y todos sintieron muchas ganas de ir. Entonces, Alba dijo:

- A lo mejor si lo deseamos todos con muchas fuerzas podemos ver lo que había dentro de la cueva.

Cerraron todos los ojos pensando en la aventura de la cueva misteriosa, y de pronto oyeron un gruñido estremecedor….

Al abrir los ojos, por arte de magia estaban delante de la cueva. Todos se quedaron petrificados, entre asustados y desorientados. De pronto, el gruñido volvió a sonar, y Núria señaló la puerta de la cueva:

Era un oso pequeñito que gritaba porque se había clavado una astilla en una pezuña y…., se quejaba!

- Que dolor, como me duele!

Todos los niños decidieron acercarse, y Alba, la más valiente, se acercó y de un tirón le quitó la astilla al osito.

El osito saltaba de alegría y no paraba de dar abrazos a Núria, Alba y a todos los niños. Todos estaban muy contentos en la puerta de la cueva cuando de pronto

-GRRRRRRRRRR …

Un rugido estremecedor mucho más grave sonó de dentro de la cueva, y salió un oso gigantesco haciendo aspavientos con las garras:

- Qué le estáis haciendo a mi hijito…humanos malvados, os voy a comer a todos!

Los niños se morían de miedo, Alba lloraba, Nuria gritaba, Carlitos se escondía…

Pero el osito pequeño le dijo a su padre lo que había sucedido, que eran sus amigos.

Papa oso, en agradecimiento, les invitó a entrar en la cueva y les dejó pasear por dentro, i finalmente vivieron una gran aventura por aquel laberinto de cuervas. Cuando salieron de la cueva ya era casi de noche y Alba dijo que tenía mucha hambre. Entonces, Papa oso les trajo unos tarros de miel enormes y todos los niños comieron hasta hartarse…tanto, que quedaron dormidos sobre la hierba.

Sonó el despertador, y entonces Alba despertó y se dio cuenta que todo había sido un sueño. Despertó a Núria y ella dijo que también había soñado lo mismo.

Emocionadas por la aventura que habían vivido en sueños, llegaron a la escuela y …sorpresa, todos los niños habían soñado lo mismo. Fue entonces cunado Núria le dijo a Alba:

- Alba, que es eso que tienes en la mejilla….Es miel!!!!!!

Esto es verdad y no miento

Como me lo contaron, así lo cuento

Si no fue por un camino, fue por otro

Y si este cuento te gustó, mañana te cuento otro.


Jordi Bermúdez

CLASSIFIQUEM ELS ANIMALS

Ja hem vist que el primer pas d'un investigador per tal d'estudiar els animals és pensar una manera de classificar-los. . Busca 10 paraules relacionades amb diferents maneres de classificar els animals:



divendres, 11 de novembre de 2011

PENSEM...(4)

11 de novembre de 2011, una data curiosa


Hi ha algunes dates que tenen un aspecte especial. Per exemple, la data d'avui, 11 de novembre del 2011, la podem llegir del dret i del revés, perquè si escrivim les xifres del dia, del mes i de l'any, ens trobem amb el número :

111111

Aquest tipus de número s'anomena "Capicua"

Pregunta:

Descobreix quin serà el proper dia amb una data capicua.

diumenge, 6 de novembre de 2011

dimecres, 2 de novembre de 2011

Pensem... (3)


El problema de Sun Tzu

El Samurai Sun Tzu, poc abans de morir, va reunir els seus deixebles per regalar-los les seves pedres màgiques d'orient. Però aquestes pedres no podien repartir-se, perquè si no estaven totes juntes perdien les seves propietats per fer encanteris.
Per aquest motiu, va decidir regalar-les al deixeble que li respongués a la seva pregunta:
  • Si les comptem de tres en tres, me'n sobren 2.
  • Si les comptem de cinc en cinc, me'n sobren 3.
  • Si les comptem de set en set, me'n sobren 2.

Quantes pedres màgiques hi ha?

dissabte, 29 d’octubre de 2011

"Un joc terrorífic"

La Núria i l'Àlba ens han acompanyat el dia de la Castanyada amb una de les seves aventures.




Un joc terrorífic

Quan era petit, no existien els telèfons mòbils ni els ordinadors. És més, en alguns barris la majoria de les cases no tenien telèfons. Era molt comú que els veïns deixessin els seus aparells i fins i tot que rebessin les trucades a casa dels seus veïns propers.

Aquests telèfons eren grans, de color negre. Tenien un disc giratori al davant on estaven tots els nombres del zero al nou. Per fer una trucada calia col·locar el dit en el nombre corresponent i fer girar el disc fins al topar, nombre per nombre.

Les trucades equivocades eren freqüents. Tampoc quedaven registrades les trucades i el contestador automàtic no s'havia inventat. Eren uns altres temps…

Això va passar en aquests temps.

La Núria i l’Alba eren amigues, quasi com germanes, i els agradava molt jugar juntes. Es disfressaven, un dia es convertien en cuineres, un altre en mestres i un altre en infermeres. La veritat és que les dues noies s'entretenien sense molestar i sense barallar-se durant hores.

Per aquesta raó, un dia els seus pares van decidir anar plegats al teatre i deixar a les dues nenes jugant a casa dels Feliu, pares de la Núria.

A casa dels Feliu, les nenes se sentien segures: coneixien tots els veïns, sabien comportar-se i mai van tenir problemes, així que estaven ansioses per viure una nova experiència quedant-se soles per dues o tres hores.

Les noies estaven contentes i en certa manera es van sentir grans.

Van deixar les nines i van començar amb el tema maquillatge utilitzant les pintures i les ombres d’ulls que van trobar. Després es van llimar les ungles i es van aplicar diferents tons d'esmalt.

Mentre estaven tan dedicades jugant a la manicura, l’Alba va veure la Guia Telefònica i va començar a llambregar-la buscant cognoms que li causessin gràcia. Així van descobrir cognoms com a Gall, Gros, Esparver, Castillo, Rojo, etc. I no paraven de riure imaginant acudits graciosos.

La Núria era la que més gaudia. De sobte va dir:

- Truquem a veure què responen?

I es van col·locar totes dues al telèfon amb un somriure còmplice...

Van començar a apuntar els noms i els nombres dels destinataris de les seves bromes, i finalment l’Alba va fer-se enrere:

- La meva mare em castigarà!

La Núria, sense donar-li temps ni per respirar:

- La Mamà no s’ assabentarà tret que algú li digui - i va agregar - Espero que tanquis aquesta enorme bocassa... promet amb la mà al cor que no li explicaràs- va dir solemne.

- Ai, -va dir l’Alba – deixa’m tranquil·la que no diré res.
No! Va -dir la Núria- ho has de prometre!
Està bé. Ho prometo – va contestar l’Alba en un murmuri.

Una vegada aconseguit el solemne jurament de l’Alba, es van disposar a fer les trucades corresponents: al Senyor Gall li van preguntar per les seves gallines, al Senyor Gros li van oferir una dieta, al Senyor Esparver li van oferir una gàbia, al Senyor Castillo li van oferir mudar-se a un ranxo, a la Senyora Rojo li van preguntar què pensava fer aquest any que estava de moda el blau i així van continuar sense parar de riure, anotant els seus destinataris i els diferents insults que rebien de les seves víctimes innocents.

El joc va ser molt divertit, i fins i tot l’Alba, que en un principi no ho veia gaire clar, participava amb entusiasme suggerint noves bromes.

Aquest passatemps del telèfon havia resultat un èxit. Era la primera vegada que rebien insults de semblant magnitud i els feien mal les mandíbules de tant riure.

Mentre apuntaven una nova llista de víctimes i proposaven els missatges va sonar el telèfon.

Núria, la gran, va respondre pensant que eren els seus pares per controlar-les:

- Hola! Hola!- va dir calmada. De l'altre costat se sentia música clàssica.

- –Hola! Hola! Va tornar a repetir…

Però de l'altre costat només s'escoltaven els acords d'un violí llunyà.
Va tallar i van seguir preparant el seu joc.
Quan es disposaven a començar el seu “joc telefònic”, en aixecar el telèfon no van escoltar el característic to sinó una respiració forta i sonora l'auricular.

- Hola!- Va repetir la Núria i fent-li senyals a la seva amiga perquè guardés silenci.

Li va passar el telèfon a l’Alba perquè escoltés també l’estrany so. Però aquest es va tornar en una riallada fragorosa i desconeguda. Era la veu d'un home:

- Hola! - Va cridar la Núria.

De l'altre costat un llarg silenci i després una veu greu i espessa li va dir murmurant:

- Sé que esteu soles!

La Núria va penjar el telèfon tremolant de por i va comunicar el missatge a la seva amiga.

- Ens està mirant! - va balbotejar l’Alba.

L’alba va començar a plorar i la Núria la va abraçar per calmar-la, tot i que ella també estava molt espantada.

- Apagarem el llum! – va dir l’Alba .

I amb la velocitat d’un tro van apagar tots els llums de la casa fins quedar-se a les fosques. Després, van treure el cap per la finestra per escodrinyar els departaments veïns , intentant no plorar per tal de no fer soroll.
De sobte van escoltar el so de l'ascensor que arrencava. Van córrer a posar l'oïda contra la porta i van posar el baldó, contenint la respiració...

- La butaca! - va murmurar la Núria.

Entre ambdues van empènyer la pesada butaca contra la porta, però enmig de la foscor, els nervis i el plor que ja no podien amagar, van tirar per terra tot un seguit de gerros, lamparetes, quadres i altres objectes del menjador. Les fustes de la porta van cruixir amb el cop de la butaca, i de fons s’anava sentint el so de l’aigua continguda en un gerro de flors que va caure sobre la catifa...Però van aconseguir córrer la butaca i se sentien fora de perill.

Les dues amigues es van asseure immòbils sobre la butaca en mig del silenci i de la foscor. La Canyella, la gata miolava, i com si sabés el que estava passant es va arraulir en els braços de la Núria, la seva propietària.
Van desitjar que els seus pares arribessin a rescatar-les i mai els minuts els van semblar tan llargs.
El telèfon negre era l'únic objecte que romania en el lloc de sempre i cap s'animava a tocar-lo. Però de cop, va tornar a sonar, enmig de la foscor, i l’Alba i la Núria van arrossegar-se per terra fins a la tauleta, el van agafar i van posar les dues orelles a l’auricular... Llavors, un fort soroll les va deixar mig estabornides a terra.

Poc a poc van anar recuperant l’alè, i la Núria va obrir els ulls la primera. Confosa, es va acostar poc a poc a la seva amiga Alba, i mirant al seu voltant sense entendre res.

L’Alba també va obrir els ulls, i mirant al seu voltant, van adonar-se amb horror que estaven dins una gàbia feta amb canyes, enmig d’un pilot de fustes, i rodejades d’un munt de persones amb torxes i cridant.

- A la foguera! Que cremin a les bruixes! – cridaven uns homes que estaven més a prop.

La Núria es va adonar de seguida que això li resultava familiar, i mirant una mica més enllà, va veure com s’acostava un senyor gros, barbut, amb una torxa encesa a les mans i amb cara de males intencions...

- Ai, Núria – digué l’Alba – Sembla que ens rostiran com un conill!

- No et preocupis Alba, no sé què ha passat, ni on som. Però hem de sortir d’aquí com sigui.

Les fustes que hi havia sota la gàbia van començar a cremar, i la gent cada vegada cridava més.

La Núria, li va semblar que coneixia a algunes persones de la multitud..., sí, eren els seus pares que cridaven, amb una forca i una destral amenaçadores contra elles. Ella els va cridar, va demanar socors, però aviat va comprendre que no la sentien amb el soroll, ni la reconeixerien amb el fum, havien de fugir d’allà si no volien acabar cremades. Morta de por, l’Alba es va arraulir a terra resignant-se a morir cremada, mentre l’olor de socarrim ja embrutava un aire que no es podia respirar... Però:

- Ei!, què és això? – va dir l’Alba, agafant una clau antiga rovellada que va trobar a terra.

- Ostres Alba, em sembla que has trobat la clau d’aquesta presó! Deixa’m provar a veure si obre el pany.

- Sí, sí, s’ha obert, però si sortim d’aquí ens trinxaran aquests babaus que criden!

- No et preocupis Alba, que amb el fum podrem sortir d’aquí en un tres i no res.

I totes dues van començar a córrer pel bosc cames ajudeu-me, fins que van arribar a un petit riu i es van amagar sota uns troncs. Totes dues, esgotades per la fugida, es van quedar adormides, preguntant-se quin sentit tenia tot això que els estava passant.

Els primers rajos de llum van despertar l’Alba, que es va amagar sota un tros de roba. Poc a poc, va anar traient el cap, i va comprovar que estava al menjador de casa la Núria, amb la Núria al costat, totes dues dormint al sofà com si res. Sense esperar ni un segon, va despertar la Núria a crits:

- Núria, Núria, he tingut un somni espantós!

- Hola Alba...Però, què fem aquí?, on estem?...vull dir, on estàvem ahir que ens volien cremar?.

- Però..., tu també has somiat el mateix que jo, que ens cremaven i...

- Ostres, com pot ser això?. Bé, de fet és igual. He passat una por terrible!

De cop, començà a obrir-se la porta del menjador, i totes dues van estirar-se a terra per amagar-se sota la taula.

- Però què feu? – va dir la mare de la Núria

- Ah!...Hola mama, és que..., bé, ens hem espantat.

- No passa res, heu dormit bé? Jo he dormit fatal. Ahir vam veure una obra de teatre d’unes bruixes que cremaven una illa deserta i...bé, no us vull espantar. Voleu venir a esmorzar?

La Núria i l’Alba es miraven i no entenien res. És possible que somiessin amb l’obra de teatre que van veure els pares? De cop, l’Alba es va quedar quieta, blanca, tremolant...

- Què et passa Alba? Estàs Bé?

- Va treure la mà de la butxaca, i va mostrar a la Núria el que acabava de trobar... una antiga clau rovellada.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'acabat.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte s'ha fos.

Taller de Correfocs i Diables. CM_27/oct/11


Enllaç a l'àlbum

dijous, 27 d’octubre de 2011

Pensem...


Una senyora molt bromista va una agència de viatges per contractar un viatge de cap de setmana. El treballador de l'agència, per tal d'omplir l'informe li pregunta:

- Quants fills té?
- Tinc tres fills - respon la dona.
- i quines edats tenen?- pregunta el venedor de viatges?

Després de pensar una estona, li diu:

- Si multipliquem les edats dels tres fills, dóna 36. Però si les sumem, dóna el número del portal de casa meva.

El noi no ho veu gaire clar i afegeix:

- Amb aquestes pistes no puc saber les edats dels teus fills. Donam una altra ajudeta, si us plau...

- Està bé, respon la dona. El meu fill gran toca el piano.

Amb aquesta darrera pista, el venedor de viatges va poder saber quina edat tenien els tres fills de la dona.

PREGUNTA:

Quina edat tenien els tres fills d'aquesta senyora?


dijous, 20 d’octubre de 2011

El cistell d'ous


Una dona molt vella tornava cap a casa seva caminant, duent amb molt esforç un gran cistell d'ous. Quan va arribar al final del carrer, va topar amb un noi jove que corria per no arribar tard a la feina, i el cistell d'ous va caure a terra.

El cop va ser tan gran, que es van trencar tots els ous, i el jove, oferint-se a pagar-li el desperfecte, li va preguntar quants ous duia al cistell. La dona del cistellet, li va contestar:

- Mira noi, jo només puc dir-te que :
  • Si agafo els ous de 2 en 2, me'n sobra 1.
  • Si els agafo de 3 en 3, me'n sobra 1.
  • Si els agafo de 4 en 4, me'n sobra 1.
  • Si els agafo de 5 en 5, me'n sobra 1.
  • Si els agafo de 6 en 6, me'n sobra 1.
  • Però, si els agafo de 7 en 7, no me'n sobra cap.
El noi jove ma marxar content, perquè amb aquestes pistes va poder esbrinar quants ous duia la senyora al cistell, i li va pagar uns bons calerons.
PREGUNTA
Quants ous hi havia al cistell?

dimecres, 19 d’octubre de 2011

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Composem i descomposem números

Construeix els números afegint unitats desenes, centenes i milers.
També pots provar què passa si canviem de columna una desena o una centena...